L’alumna Ane Celdrán Moreno, de 2n d’ESO del nostre centre, ha estat guanyadora en la 19a edició del Premis literaris Sambori que organitza la Fundació Sambori-Escola Valenciana, en la categoria 1r Cicle de Secundària, amb el relat Massa tard.

Els premis es van lliurar a la Casa de Cultura de Sant Vicent el passat mes de maig, en un acte en què assistiren els guardonats de totes les categories des d’infantil fins a la Formació de Persones Adultes i en què es presentaren més de mil huit-cents treballs.

Des de l’IES Lloixa volem donar-li la més sincera enhorabona a la nostra guanyadora.

Adjuntem la història.

Massa tard…

Altra vegada aquest xiquet pel mig! – vaig exclamar quan em vaig trobar ma mare al corredor – Sempre, sempre igual mare!

Ella em va mirar llargament i va soltar un dels seus habituals sospirs. Dic habituals, perquè des què el meu pare se’n va anar (ja farà això de 2 anys), ma mare no feia res més que sospirar. Quan el meu germà petit i jo renyíem (que era de sovint), sospirava.

Quan jo arribava tard per les nits, sospirava. Si el meu germà no feia els deures o suspenia un examen, sospirava. Fins i tot, mentre cuinava (que era una de les seues activitats preferides), sospirava.

Al principi, això em posava dels nervis, i més d’una vegada li havia cridat barbaritats per veure si així feia alguna cosa que no fóra sospirar i passar de tot. Però, naturalment, no ho vaig aconseguir. De manera que, aquest era el meu dia a dia:

Alçar-me, desdejunar, besar ma mare i desitjar-li un bon dia (ella em responia amb un sospir), arribar a l’ institut amb les meues amigues, fer classe, tornar a casa, barallar-me almenys cinc vegades amb Joan, escoltar cinquanta mil sospirs de la mare, tancar-me a l’ habitació a estudiar, eixir per sopar i tornar al llit per tractar de dormir.

Això tots el dies lectius de l’any.

Els no lectius quasi eren pitjors, perquè havia de sobreviure en aquell mar de sospirs i insults en què s’havia tornat la meua vida.

Els únics moments agradables (o això pensava jo en aquell moment) eren quan agafava la bicicleta i anava pel passeig al costat de la mar, relaxant-me i escoltant el soroll que feien les ones en xocar contra les roques.

En eixe moment jo cursava  4t d’ESO i un dia, en plena època d’exàmens, vaig decidir que feia ja massa temps que no agafava la “bici”.

De manera que, sense avisar ningú, vaig anar-me’n a fer una volteta a la platja.

La nit va caure i encara que portava tot el dia en aquell lloc, no em sentia amb ganes de tornar a casa, i vaig decidir dormir allí.

Em vaig menjar l’ entrepà i la poma que duia a la motxilla, i recollint-me els cabells foscos i llargs en una trena, vaig decidir descansar.

Vaig passar una nit molt agradable i al matí següent vaig agafar el camí de volta a casa.

En arribar, de seguida em vaig adonar que hi havia alguna cosa estranya.

Per començar, dins de l’ immens jardí que rodejava la nostra casa hi havia un automòbil parat. No podia ser la mare (nosaltres no teníem cotxe) i no em sonava de res, que fóra el d’algun familiar meu.

Em vaig apropar i del cotxe es va baixar un home baixet, amb els cabells marrons i curts, que portava vestit jaqueta negre i unes ulleres del sol.

No, definitivament no era parent meu.

– Bon dia – li vaig dir – Puc ajudar-lo en alguna cosa?

– Bon matí senyoreta Laia – em va respondre ell. Això em va impactar. Per què sabia aquell homenet el meu nom? Ens coneixíem d’ abans? No, estic segura que no… Aleshores?

Ell em va mirar a través de les ulleres i va esboçar un somriure.

– Potser millor dins, que et puga explicar tot aquest assumpte amb major calma. Jo vaig assentir i vam passar dins de casa. Li vaig oferir un café, i quan ell es va negar, em vaig seure en front d’ell, a l’espera d’aquella explicació que em tenia tan intrigada.

– Senyoreta Laia, com ja li haurà dit la seua estimada mare, hui és el dia de la mudança.

– Mudança? – vaig preguntar jo estranyada.

– Mudança, traspàs… Com el vulgues anomenar!

Crec que la meua cara va ser de tal desconcert, que llavors aquell home es va adonar que jo no sabia de que m’estava parlant.

– Ta mare no t’ha dit res, Laia? – va preguntar en un to més suau.

Jo vaig negar amb el cap. Ell es va passar una mà pel cap, nerviós, va tragar saliva i em va soltar tot d’una:

– Laia, ta mare està malalta. Sofreix una depressió molt profunda i no es troba en condicions de cuidar de tu, ni de Joan. Per això, nosaltres, Serveis Socials, hem intervingut en el vostre cas… Feia mesos que ta mare ho sabia… Se suposava que ho hauria parlat amb vosaltres i que ahir vos aniríeu amb les vostres famílies d’acollida… Que és el que ha fet el Joan… I el que ara faràs tu.

Jo no podia reaccionar, parlar ni tan sols plorar. No aconseguia sentir cap emoció. Però, de sobte, em vaig enderrocar, al comprendre-ho.

Mai més tornaria amb Joan i la mare.

Ens havien separat de cop i volta, i ni tan sols m’ havia pogut acomiadar.

Vaig començar a plorar i mentrestant l’ home em deia:

– No et preocupes… Au, afanya’t i fes la maleta!

Mentre pujava les escales per a anar a la meua habitació un sols pensament ocupava el meu cap:

“Mai sabem el que tenim, fins que ho perdem, i aleshores és massa tard per valorar-ho”.

Ane Celdrán Moreno 2n ESO A